HISTÒRIA DE LA FALCONERIA

La caça amb aus rapinyaires es troba entre les formes de caça més antigues que

ha practicat l’home. La falconeria és un art mil·lenari d’emprar rapinyaires per a la

caça des del paleolític.

S’han trobat vestigis arqueològics de més de 10.000 anys i els escrits es remunten

a uns 4500 anys a la Xina i Japó.

Es creu que te el seu origen presumiblement entre els pobles caçadors de les

estepes mongòliques; encara que també trobam en la prehistòria pintures

rupestres. Les pintures rupestres i posteriorment les fonts escrites donen testimoni

de la prosperitat que va assolir la falconeria a Turquia, Xina i Tartària. 

Efectivament, en els immensos plans oberts, l’au rapaç era l’arma de caça més

apropiada de les conegudes fins aquell moment.

En el llibre “Eyra”, un manuscrit de la història xinesa, datat uns 3000 anys aC., on

s’explica els costums i tradicions d’aquest país, es mencionen uns homes que fan

servir aus rapinyaires per caçar.

Hi havia dues rutes de intercanvi o comercials:

•

l’una era la ruta nord: Àsia, Euràsia, Germània i Europa Occidental;

•

l’altra la ruta sud: Àsia, Euràsia, Pèrsia, Golf Pèrsic, conca Mediterrània, Àfrica

del Nord, península Ibèrica i Europa.

Els egipcis coneixien la falconeria des de el segle XVI aC. Basant-se en una pintura

conservada en el museu Britànic, que representa una manera de caça usual en el

Nil, demostra que ja s’utilitzaven rapinyaires. També hi ha un baix relleu neoassiri

del segle VIII aC. al museu del Louvre, trobat a les ruïnes de Horsabad, en el qual

hi ha representat un falconer que du un falcó al puny (du corretges que van des de

el dit polze fins als peus del falcó).

També hi ha dues altres proves gràfiques de finals del segle VIII aC.:

•

a una es veuen dos personatges i el que està al segon lloc s’ha interpretat con

un falconer reial.

•

l’altra, representa una dona asseguda amb un nin sobre la falda, en el qual te

agafat amb la mà esquerra una llonja, que està fermada als peus del falco

posat a una perxa.

Es diu que Ulisses desprès de Troia havia aportat aquesta modalitat de caça a

Grècia, que els Turcs ho havien après dels Perses, i els Perses dels Àrabs.

Fins i tot a les tombes dels faraons de l’antic Egipte, s’hi han trobat falcons

momificats. També es mencionen els dos falcons de la reina Cleòpatra.

Aristòtil devers l’any 300 aC., a la seva Història dels animals exposa la peculiar

manera en que els caçadors fan us de les rapinyaires i comparteixen amb elles les

peces capturades.

L’ historiador grec Ctesias menciona la utilització d’àguiles i milanes al nord de

l’Índia per caçar llebres i guineus.

Aquesta tradició literària es perllongà a través de Plini i la seva Història natural i

arribà fins el segle II dC. amb Sobre la natura dels animals d’Elià.

Hi ha altres autors clàssics que ens deixen referències:

•

Marcial va escriure: Gavilà, va ser un lladre entre les aus, servent ara de

l’ocellaire, enganya el mateix a les aus, que no caça per ell.

•

Opiano va escriure: el treball del que captura ocells és tranquil·la, doncs per la

seva caça no dur espasa, ni falç, ni llances de bronze, només l’acompanya el

falcó, el fang i les canyes que trepitja.

La caça amb falcons va ser anomenada per primera vegada a Europa per Julius

Firmicus Matemus de Sicília a l’any 330 dC i fins avui s’ha conservat el mateix art i

les mateixes atencions de fa segles.

Felip II, emperador romanogermànic (segle IV) va escriure un tractat sobre

l’ensinistrament de les rapinyaires. Aquest llibre va ser utilitzat i tengut de referència

molt de temps.

En el segle V al Peloponès amb set vinyetes es narra una jornada de caça de

llebres amb cans llebrers i falconeria.

Es creu que la falconeria a Europa va ser introduïda, per una banda pels visigots

que havien recorregut la península balcànica fins assentar-se al sud de França, i

per l’altra banda pels pobles germànics septentrionals, o sigui els que arribaren a

l’Europa occidental seguint les rutes al nord dels rius Danubi i Rin. En el codi de

lleis Lex salica, es troba la més vella legislació sobre falconeria. Un exemple: si 

algú roba un astor d’un arbre, a més de tornar-lo serà castigat amb una multa de

600 denaris (15 sous). Si el roba d’una muda (falconera), multa de 1800 denaris (45

sous). A partir d’aquí, amb els anys sorgeixen diferents lleis.

Les lleis burgúndies deien que si qualcú robava un astor, s’ordenava que la mateixa

au mengés sis unces de carn de la mateixa pitera del lladre.

Les lleis ripuàries, legislaven el preu de cada astor, segons si eren ensinistrats o

no, o si eren per caçar una classe de presa o una altra; també es penalitzà matar

una rapinyaire, amb la conseqüència de entregar-ne una d’igual qualitat, i multa de

sis sous; però segons el que caçava l’au, la multa podia variar.

Cap a l’any 643, ja s’anomenen els boscos reials i la prohibició d’agafar cap astor

d’aquests boscos.

L’església també prohibeix la tenença d’astors al bisbes, prèsbites i diaques. Però

no només els homes de l’església es donaren a la caça, també les religioses. L’any

798 es va prohibir a les abadesses la tenença d’astors i falcons. Tot això demostra

que la falconeria era una modalitat de caça plenament establerta en els regnes

cristians d’Europa.

Amb Carlemany es quan passa a ser un privilegi de les classes benestants.

En el mon àrab, segons pareix, la varen conèixer les tribus de l’Iraq i Síria a través

de dues vies:

•

des del nord-est, travessant l’Iran

•

des de les estepes mongòliques i altaiques, a través de Bizanci

Després d’estendre’s per el nord d’Àfrica arribà a la península Ibèrica, on els dos

corrents o formes d’entendre la falconeria (la germànica i l’àrab) es fusionarien i la

falconeria hispànica agafaria el millor de cadascuna. Entre els àrabs sorgeixen els

primers tractats de falconeria devers el segle VIII amb una fortíssima influència

persa.

A la península Ibèrica, con hem dit, va ser introduït pels pobles germànics que

varen arribar a través dels Pirineus (els visigots) que practicaven la caça o

modalitat de baix vol amb astors i esparvers sense caputxa. Posteriorment, amb la

invasió musulmana varen arribar els falcons i la introducció de la caputxa,

indispensable per començar l’ensinistrament.

En un principi era un mitjà de subsistència que emprava les classes baixes per

obtenir aliment, però aviat va ser relegat al us exclusiu de la noblesa i classes altes

de la societat que varen veure una peculiar forma de destacar el seu rang social i

de practicar una forma exclusiva de caça.

Segons els historiadors àrabs en el protocol dels reis hispànics, cada vegada que

un rei sortia a cavalcar amb el seu seguici, duia els falcons pelegrins fent torns

sobre els seus caps, pujant i baixant. No paraven el vol fins que el rei baixava del

cavall. Eurícor va sortir a cavalcar seguin les normes del protocol, quan de sobte, al

pas de la cort, es va aixecar un ocell i tot d’una que un dels pelegrins el va veure es

va llançà en picat, a plom, va ferir la presa i la capturar. Tant meravellat va quedar,

que a partir d’aleshores va caçar per altaneria.

En el calendari de Córdova, una obra d’astronomia, al final de cada mes, hi ha

nombrosos detalls de la practica de la falconeria a Al-Andalus: notes ornitològiques,

detalls falconers, època d’emigració del falcó neblí, l’època de cria del falcó baharí

o brookei, el temps d’incubació dels ous, quan eclosionen, inclosos els dels

esparvers o quant de temps passa fins que els polls estan completament

emplomallats, quan comença i acaba l’època de caça i com s’han de tancar per la

muda els falcons entre maig i agost

 

A finals del segle XIII, Marco Polo relatava que el Gran Emperador mongol Kublai

Khan es dirigia cada any, en el mes de març, a Kambaluk (Pekín) acompanyat per

10.000 falconers i ocellers per dedicar-se a caçar llops, guineus i llebres amb

àguiles reals.

Hi ha diferents tractats sobre falconeria al llarg de la història Els més importants

son:

•

“De arte venandi cum avibus”  de l’emperador Frederic II de Hoenstaufen, és

el manuscrit europeu més important.

•

“Moamin”, tractat àrab de falconeria.

•

“Traité de Fauconnerie” sobre els privilegis de la tinença d’aus rapinyaires i els

seus estris. Només els nobles podien practicar la falconeria.

•

“El libro de la caza de las aves” de Pedro López de Ayala, el llibre en el qual

es va basar Félix Rodríguez de la Fuente.

A Europa, l’època daurada de la falconeria esdevé a l’Edat Mitjana (del segle VI al

XVI); en ella apareixen les primeres lleis en el “Traité de Fauconnerie”dels privilegis

en la tinença de rapinyaires dignes del seu rang social:

•

l’àguila, per a l’Emperador

•

el grifó, per al Rei i la Reina

•

el peregrí, per al Duc

•

l’esmerla, per a la Reina i les Dames, encara que més tard la Reina va poder

tenir un falcó Marí o d’Eleonora

•

el xoriguer, per a la Infanta i els servents de la cort.

•

l’astor, per al burgès

•

l’esparver, per al clergue

•

el ratoner, per al laic que treballa per l’església

Es diu que el mínim de rapinyaires que un senyor podia tenir era de 18: dos grifons,

quatre peregrins neblis, quatre peregrins baharis, sis astors, dues esmerles...

Els Reis europeus, els tsars Russos, els emperadors romans, els emirs àrabs,

s’entretengueren practicant la falconeria.

En l’Edat Mitjana, la guerra, els duels, la caça i el torneig constituïren les

coordenades de la vida noble. La caça amb aus, no era per al senyor només un

esport, sinó que també tenia una important funció social. Era font d’aliments nobles,

per tant un motiu de prestigi davant els camperols i, a més a més, servia com a

preparació per a les batalles.

Durant les treves entre cristians i musulmans, ambdós, aprofitaven per practicar la

seva afició preferida. Els nobles cristians enlluernaven els sultans àrabs amb

blancs grifons procedents de països nòrdics. Els caçadors àrabs sorprenien els

cristians amb innovadores tècniques en l’ensinistrament de falcons, descobrint un

nou horitzó en el seu maneig: emprar la caputxa. També a les justes, en què

s’entrenaven per a les guerres: agafaven la llança amb la mà dreta i el falcó amb

l’esquerra, damunt un cavall per adquirir equilibri i destresa.

La caça practicada per l’aristocràcia masculina i femenina dóna lloc a trobades de

cortesia, en els quals els grans senyors rivalitzen en luxe, amb ocells de prestigi

venguts de Suècia o Noruega, i amb guarniments per als ocells dels millors

artesans, brodats amb fils d’or i pedres precioses.

Tota una economia al voltant de la caça.

Les infraccions estaven durament castigades, la sanció podia arribar fins a ésser

condemnat a mort.

Ésser falconer del rei era un privilegi i una gran responsabilitat. En demostra la

importància, el fet que els acords diplomàtics es fessin amb l’intercanvi d’ocells

rapinyaires. Un astor mudat i entrenat a l’any 1252 tenia un valor igual a sis bous

traginers. Al 1396, l’alliberament de cavallers presoners va ésser a canvi de 12

falcons blancs (grifons).

El preu per la independència de Castella va ser un astor.

Alfons X, el Savi, va instaurar lleis que protegien les aus de presa. Com a bon

falconer i coneixedor de la seva biologia, penava l’espoli d’ous i llevar del niu polls

sense plomes. També penava la captura de reproductors adults. La pena menor era

perdre la mà dreta.

Va encarregar al canceller Pedro López de Ayala la traducció al castellà del llibre

àrab Kitab al-gawarih, d’on va sorgir “El libro de la caza de las aves”, document en

què Félix Rodríguez de la Fuente es va basar.

Hem de recordar, que la pràctica de la falconeria en els regnes hispans-cristians es

deu a la influència islàmica.

En el segle XV, la falconeria té el seu gran esplendor en el regnats de Castella i

Aragó, entre reis i grans senyors.

La monarquia aragonesa va ser amant d’aquest tipus de caça. El rei Jaume I el

Conqueridor, tenia a la seva cort diversos falconers i va convertir l’albufera de

Valencia en vedat reial. La seva muller la reina Violant d’Hongria i més tard la seva

filla l’infanta Violant d’Aragó, casada amb Alfons X el Savi, varen ser unes grans

apassionades de la falconeria.

Al 1595 el rei Felip II escriu al governador del País Basc que li enviï bons ocells

(n’hi envia, en total, 32 falcons)

Amb l’arribada de les armes, devers el segle XVII, s’inicia un lent declivi de la

falconeria a tota Europa,  perdurant a Anglaterra, Holanda, Alemanya i països

àrabs.

A Espanya, encara que està en declivi, la Casa Reial seguia tenint el Falconer

Major i un departament dit Reial Volateria. També se seguia legislant, més per

tradició legal que per regular una pràctica de caça quasi inexistent.

Gràcies als reductes de falconers es varen començar a fer clubs de caça. L’any

1775 el coronel Thornton va fundar, amb l’ajuda del Lord Òxford, un Hawking Club,

que al cap de uns anys va desaparèixer. Així i tot, va ser el ressorgiment de la

falconeria a Europa, ja que amb alguns membres de l’antic club i sota el patrocini

de la casa reial holandesa es fundaria el Royal Loo Hawking club, desaparegut

també al cap de uns anys.

En el descobriment d’Amèrica s’exporta la falconeria al Nou Món de la mà del

falconer Pedro Dàrsena.

La falconeria va anar guanyant adeptes, i inclús es va arribar a utilitzar com arma

bèl·lica, com a setge de la ciutat de París, abatent els coloms missatgers que

utilitzaven per comunicar-se amb el govern que es trobava a Tours.

Al 1923 H. Goering va impulsar el club alemany Deutscher Falkenorden. Aquesta

associació segueix existint avui en dia i és el club amb major solera.

El 1946 es va fundar British Falconers Club, amb les restes de l’Old Hawking Club.

Així es varen anar fundant clubs per tot Europa i Nord-Amèrica, amb una

poderosíssima North American Falconers Association (NAFA), publicadora de les

revistes més interessants sobre el tema.

També ha ressorgit la falconeria Hispanoamericana amb el club Cetreros del Valle

de México.

També hi ha escoles com The British School of Falconry a Anglaterra.

A Espanya, Felix Rodríguez de la Fuente impulsà del ressorgiment de la falconeria

amb dos breus articles sobre la falconeria i la seva pràctica. Posteriorment, el llibre

El arte de la cetrería i la sèrie televisiva El Hombre y la Tierra crearien escola.

El 1975 es funda la Unión Española para la Defensa de la Cetrería y las Aves de

Presa (UEDECA), que donaria lloc a l’actual Asociación Española de Cetrería y

Conservación de Aves Rapaces (AECCA)

L’any 2010 la falconeria va ser declarada patrimoni immaterial vivent de la

Humanitat per la UNESCO. Va ser presentat pels països Emirats Àrabs Units,

Bèlgica, República Txeca, França, República de Corea, Mongòlia, Marroc, Qatar,

Aràbia Saudita, Espanya i Síria.

L’any 2012 s’han adherit més països. Actualment es la candidatura més

internacional que ha reconegut l’ UNESCO.

En l’actualitat la falconeria encara té el seu paper de poder i prestigi als Emirats

Àrabs.

També s’empren als aeroports per evitar accidents. Les col·lisions entre avions i

ocells poden causar enormes mals: per exemple, una gavina que entra en col-lisió

amb un F16 volant a 900Km/h provoca un impacte de 25 tones. Els mals poden ser

impressionants, costosos i a la vegada catastròfics. Per evitar aquests accidents

s’utilitza els falcons a les pistes dels aeroports.

Gràcies als falconers mundials no han desaparegut moltes de les races de

rapinyaires, ja que la seva cria en captivitat, inseminació artificial i el mètode de cria

hacker fan que es recuperin les poblacions.

Els falconers els empren també en el descastament o control d’excés d’animals,

creant un equilibri mediambiental.

Es fan també exposicions i espectacles per apropar les rapinyaires a la gent amb

explicacions didàctiques per un millor coneixement de aqueixes aus i del medi.

I, com no, la caça sostenible.